Forteta és una paraula, sobretot despectiva, per a referir-se a una dona (oh xorprexa) que va més enllà del que se li pressuposa socialment. És una paraula molt utilitzada en els pobles de moatros, i quasi sempre substitueix l’ús de la paraula “puta”, perquè utilitzant l’eufemisme pareix que l’insult no existeix, i no afronta tant dir-la.
Esta paraula mai té un significat literal, perquè això significaria que es vol parlar de la nostra força física, però no. Del que la gent vol parlar i opinar, és de la nostra manera de viure, perquè la vida d’una dona, en un poble, pareix ser pública.
Tal volta t’ho han dit a tu, o ho has escoltat en una conversa sobre altra dona, tant se val. Jo també ho he dit alguna vegada i #HoLamenteGermana.
Ací vos deixe alguns exemples de situacions en les quals sol utilitzar-se forteta:
- Sexualitat: Ser homosexual, ser polígama o ser activa sexualment.
- Família: Ser divorciada, ser mare soltera o ser vídua amb criatures.
- Laboral: Ser cap d’empresa, ser pluriocupada o ser el pilar econòmic familiar.
- Actitud: Ser decidida, ser orgullosa o ser ambiciosa.
Açò, com tot en esta vida, pot utilitzar-se amb mala llet o no, és a dir, es pot utilitzar amb intenció d’insultar, o amb la de compadir-se. Però siga com siga, la paraula sempre parteix de la mateixa base implícita, SEMPRE: l’absència de “l’home”.
Siga per decisió, o perquè la vida ha vingut així, has assumit fer allò que només pot fer un home, o només pot fer-se amb ell.
Per això la paraula és un diminutiu de força. Si esta qualitat se li pressuposa als homes, i ells estan absents en la situació, les dones no podem tenir la mateixa força, pel que ens quedarem en fortetes. Si bé és cert que en valencià moltes paraules s’usen en diminutiu, este no és el cas: ni tan sols als xiquets de bolquers se’ls diu que són fortets.
La qüestió és la propietat de la força en si: de qui és la força, i de qui no.
Jo ja he arribat fins a la figa amb açò de forteta, així que he decidit apropiar-me de la paraula i tractar de resignificar-la, perquè el que ve a demostrar la paraula és que, sigues com sigues, les dones sempre estem a judici. O bé perquè ens excedim en el que se’ns pressuposa, o bé perquè ens consideren dèbils, sempre hem d’estar nosaltres minvades en l’oració. I jo ja m’he cansat.