Feminisme de poble

A l’atzar agraïsc quatre dons: Haver nascut dona, de classe baixa, de nació oprimida i de poble. I el trist atzur de ser quatre voltes rebel.
Adaptació lliure del poema de Maria Mercè Marçal

Soc Belén Ivars, de Benissa. Em trobaràs com a @berlem a les xarxes.

M’agrada presentar-me amb la variació del conegut poema de Maria Mercè Marçal perquè em permet expressar clarament la interseccionalitat que sent que ens travessa a les dones valencianes de poble. I cal visibilitzar-ho per a posar-ho damunt de la taula si realment volem construir una societat valenciana ferma i moderna.

Ser dona

El feminisme cerca la igualtat d’oportunitats entre homes i dones. La desigualtat actual és producte del sistema de poder vigent a la nostra societat des de fa segles, el patriarcat, en el qual la dona pateix una situació d’inferioritat. Això és que les dones, pel simple fet de ser dones, patim una sèrie de discriminacions.

Ser valenciana i treballadora

A aquesta discriminació per ser dones, se’ns suma la discriminació cultural i econòmica per ser valencianes. Som hereves de gent humil i treballadora que va haver de mantenir la nostra cultura a fosques, de paraula i amb por al garrot. La nostra memòria col·lectiva està mig esborrada, manipulada, contaminada i colonitzada. La nostra llengua ha estat menyspreada i utilitzada massa vegades, encara hui, com a foc de batalla. Els nostres sistemes sanitari i educatiu estan infrafinançats, rebent molts menys per persona només per ser d’on som. Això és que les valencianes, pel simple fet de ser valencianes, patim una sèrie de discriminacions.

Ser de poble

Incorpore a aquestes motivacions el fet de ser de poble. Més enllà del discurs romàntic de l’aigua de la pluja caent al bancal, l’olor de gesmiler a l’estiu o de llenya cremant a l’hivern, els marges de pedra-seca o saludar a la gent pel carrer, ser de poble també comporta, encara avui, moltes connotacions negatives. El prejudici de la ignorància, el de tenir les ments tancades, el del retard en el progrés… Quan, la realitat és que les persones dels pobles hem sigut les grans oblidades. Allà on els recursos, la infraestructura i la inversió pública han brillat per la seua absència i mentre ens devastava l’especulació i la corrupció, als pobles hem sabut teixir xarxes veïnals i de suport, hem creat referents propis i comarcals per a treballar la convivència, hem lluitat pells nostres territoris (encara que siguen per a alimentar a les ciutats) i per la nostra cultura.

Les teories feministes s’han d’aterrar a la realitat, a la quotidianitat, i això tractaré de fer en aquest modest espai.

Forteta és una paraula, sobretot despectiva, per a referir-se a una dona (oh xorprexa) que va més enllà del que se li pressuposa socialment. És una paraula molt utilitzada en els pobles de moatros, i quasi sempre substitueix l’ús de la paraula “puta”, perquè utilitzant l’eufemisme pareix que l’insult no existeix, i no afronta tant dir-la.

Esta paraula mai té un significat literal, perquè això significaria que es vol parlar de la nostra força física, però no. Del que la gent vol parlar i opinar, és de la nostra manera de viure, perquè la vida d’una dona, en un poble, pareix ser pública.

Tal volta t’ho han dit a tu, o ho has escoltat en una conversa sobre altra dona, tant se val. Jo també ho he dit alguna vegada i #HoLamenteGermana.

Ací vos deixe alguns exemples de situacions en les quals sol utilitzar-se forteta:

Sexualitat: Ser homosexual, ser polígama o ser activa sexualment.
Família: Ser divorciada, ser mare soltera o ser vídua amb criatures.
Laboral: Ser cap d’empresa, ser pluriocupada o ser el pilar econòmic familiar.
Actitud: Ser decidida, ser orgullosa o ser ambiciosa.

Açò, com tot en esta vida, pot utilitzar-se amb mala llet o no, és a dir, es pot utilitzar amb intenció d’insultar, o amb la de compadir-se. Però siga com siga, la paraula sempre parteix de la mateixa base implícita, SEMPRE: l’absència de “l’home”.

Siga per decisió, o perquè la vida ha vingut així, has assumit fer allò que només pot fer un home, o només pot fer-se amb ell.

Per això la paraula és un diminutiu de força. Si esta qualitat se li pressuposa als homes, i ells estan absents en la situació, les dones no podem tenir la mateixa força, pel que ens quedarem en fortetes. Si bé és cert que en valencià moltes paraules s’usen en diminutiu, este no és el cas: ni tan sols als xiquets de bolquers se’ls diu que són fortets.

La qüestió és la propietat de la força en si: de qui és la força, i de qui no.

Jo ja he arribat fins a la figa amb açò de forteta, així que he decidit apropiar-me de la paraula i tractar de resignificar-la, perquè el que ve a demostrar la paraula és que, sigues com sigues, les dones sempre estem a judici. O bé perquè ens excedim en el que se’ns pressuposa, o bé perquè ens consideren dèbils, sempre hem d’estar nosaltres minvades en l’oració. I jo ja m’he cansat.